Per la cinquena exposició col·lectiva que tindrà lloc per la FESTA MAJOR DE BESALÚ, del 19 al 23 de setembre a l’Antic Hospital Sant Julià, tenim la gran satisfacció de poder comptar amb la presencia del fotògraf TINO SORIANO!
Retrat de Tino Soriano. Autoria: Ricky Garrido
TINO SORIANO, fotògraf, docent i escriptor, nascut a Barcelona es un dels fotògrafs més premiats de Catalunya i Espanya amb varis guardons de la Unesco, quatre més de Fotopres, Fotógraf Espanyol del Any Fujifilm 1995, NikonPro-2002, Canon-Europa, la distinció humanista "The Essence of Humanity" de Nova Zelanda i el trofeu fotoperiodístic més prestigios del món, rl WordPress Photo l’any 1999 en la categoría Arte.
La biografia d’en TINO SORIANO es tan amplia com admirable perquè Tino és més que un fotògraf. Molt més. És humanista. Un humanista que viatja arreu del món amb una càmera a la ma, un somriure al llavis i una historia per contar al cap. El bagatge complert de qui té el projecte de narrar terra nostra creant retrats-relats dels dos components més encisadors: el ser humà i la naturalesa.
Quins sers humans? Quina natura?
Uns com “tu i jo” vivint la nostra vida feta de petites i grans joies i petites i grans misèries. Vagi on vagi, per les contrades més llunyanes o per regions més properes; sigui la que sigui la condició humana que es trobi, Tino sap on descobrir la bretxa esperançadora.
Uns que “no són ni com tu ni com jo” ja que porten una vida infrahumana. Pobresa, malalties, víctimes de la esclavitud moderna, totes aquestes persones que la societat voldria no veure. Però en Tino mostra aquesta part fosca de la humanitat. Ho fa junt amb d’altres fotògrafs que practiquen la fotografia documental i que denuncien –amb els seus treballs, la seva valentia i la seva tècnica- situacions inhumanes.
Quan retrata la natura, retrata la que “tu i jo” podem creuar caminant. Mar, muntanya, aigües, reflexes, cels, pobles envoltats de llums tan reals com misterioses. Com fotografiar tot allò que tenim davant nostre per què tingui la textura d’un relat? D’una història que comença molt abans i que continua molt desprès d’aquest “instant decisiu”?
La Garrotxa de finals de segle. Autoria: Tino Soriano
Disculpeu! M’oblidava de la tècnica! Es clar, per arribar a aquest nivell de naturalitat, es necessita domar des de fa temps els aspectes tècnics d’aquest art. És el que anomenem l’experiència.
TINO SORIANO exposarà un conjunt de 25 fotografies molt properes a nosaltres ja que representen LA GARROTXA DE FINALS DE SEGLE i presentarà el seu darrer llibre: “AYÚDAME A MIRAR. LA BIBLIA DEL REPORTAJE GRÁFICO”
Sabem per la teva pàgina web que toques varies temàtiques fotogràfiques. Entre les de fotoperiodisme, antropologia, viatges, paisatges...quina es la que et dóna més satisfacció?
Per descomptat, el fotoperiodisme. Per aquesta raó he escrit un llibre homenatge per aquests professionals que sovint es juguen la seva integritat per difondre tot allò que incomoda al Poder. Són els missatgers que contribueixen, amb la seva tasca, a millorar a poc a poc la societat, compartint les irregularitats que fan que uns s’enriqueixin i la majoria dels éssers humans d’aquest planeta visquin propers a la misèria. També són els missatgers a qui maten.
Ens pots explicar en poques paraules com prepares el que anomenes “Els projectes”. Necessites molt de temps? Molts contactes?
Més aviat tot comença amb una idea, un desig d’explorar determinades circumstàncies amb la meva càmera i, per descomptat, reflexionar si li pot interessar a molta gent i a quines fonts de finançament em podré acollir.
Entre els fotògrafs que més admires – Elliot Erwitt, Cristina Garcia Rodero, o Alex Webb- quin o quina t’inspira més? Per què?
Els fotògrafs som una mica Frankenstein. Cada col·lega t’aporta una part del que finalment acaba sent el teu estil. Erwitt i el seu sentit de l’humor, Webb i el color i la composició, Cristina i els seus plantejaments documentalistes... però en el meu cas potser els pares de la criatura van ser Xavier Miserachs, Eugene Smith i Robert Capa.
Quina classe de fotos prefereixes realitzar en blanc i negre? Per aquesta classe de fotos, en quina mida t’està influenciant el treball d’en Elliot Erwitt, mestre del blanc i negre?
Quan vull anar a compartir els sentiments de les persones i arribar directament al cor de l’espectador, m’agrada més el blanc i negre. En color també és possible arribar-hi, però requereix deu vegades més temps. En blanc i negre no és Elliot Erwitt el meu referent, per mi el millor és el madrileny Guillermo Asián, a part de Sebastiao Salgado. I el referent a Catalunya és Gabriel Brau.
La Garrotxa de finals de segle. Autoria: Tino Soriano
Diuen que “una imatge val més que mil paraules”. Creus que ha de ser el lema de la foto documental?
Amb una mica de sort, i treballant tant com ho faig jo, pots aconseguir una imatge d’aquestes un cop al mes. Fer fotos és molt fàcil, però fer-ne documents que realment transcendeixin és quasi impossible. En una retrospectiva de qualsevol fotògraf, quan veus el treball de tota una vida, en general només unes poques han aportat una visió renovadora.
El festival internacional de fotoperiodisme de Perpinyà “Visa pour l’Image” exposa fotos encisadors.
Penses que s’ha de mostrar tot, fins i tot el que sembla insostenible?
Creus en el poder transformador d’una foto?
Com hauria de ser aquesta foto “transformadora”? (Ara, penso en la imatge tan commovent de “Lanena del napalm” feta per Kim Phuc a la guerra del Vietnam i que va ser objecte de molta polèmica).
Arrel d’aquesta reflexió, penso en la persona del fotògraf: com es sent quan retrata o es troba davant seu escenes violentes, inhumanes?
Aquests punts defineixen el que són els fotoperiodistes. A part de liderar el rànquing de divorcis i, possiblement, de persones necessitades d’ajuda psiquiàtrica quan s’involucren en temes molt durs, la seva tasca es aportar unes evidències per explicar com és el món, al món. Si fos fàcil viure de la fotografia hi hauria molta gent viatjant pel món amb una càmera. Es l’eix central del llibre “Ayúdame a Mirar”.
La Garrtoxa de finals de segle. Autoria: Tino Soriano
Ens podries fer cinc cèntims del material que acostumes portar segons quin reportatge, quin projecte tens previst realitzar?
Treballo amb una càmera Olympus i tres objectius, un gran angular, un angular i un tele curt. Tot òptiques fixes, si bé, en determinades circumstàncies, puc fer servir un zoom. Projectes propers? Uns quants, però en aquets moments li estic donant forma al meu treball d’anys “Fotografía con una sonrisa” i organitzant viatges d’aprenentatge fotogràfic per Perú, Mèxic, Nicaragua i Tailàndia pel 2020. A part continuo amb alguns projectes humanistes, però són temes que ara no puc difondre.
En què es diferencien el jove fotògraf Tino i el Tino fotògraf madur i experimentat?
El jove tenia una creativitat i una energia que just començava a descobrir. El madur ha descobert que no hi havia per tant, però que en conjunt la fotografia l’ha permès viure una existència meravellosa a través de la vida dels altres.
